Un poderós califa de Bagdad tenia un esplèndid cavall àrab, del qual el xeic d’una petita tribu veïna n’estava encapritxat. Aquest va oferir-li un gran nombre de camells a canvi; però el califa no volia desprendre’s de l’animal. Això va fer enutjar el xeic de tal manera, que va decidir d’aconseguir el cavall fos com fos, fins i tot amb l’engany.

Sabia que el poderós califa solia passejar-se amb el seu cavall per un determinat camí. El xeic, disfressat de pidolaire, es va estirar per terra, simulant d’estar molt malalt. El califa, que era un home de bons sentiments, va sentir llàstima i, descavalcant, va oferir-se per a dur-lo a l’hospital.

—Malauradament —digué, lamentant-se el fals pidolaire—, porto dies sense menjar i no tinc forces per aixecar-me.

Llavors, el califa va aixecar-lo amb molt de compte i va muntar-lo damunt el propi cavall. Però, tan bon punt el fals pidolaire es trobà sobre la sella, fugí a galop. Quan ja es trobava a una distància suficient, va detenir-se i per burlar-se del seu perseguidor, feia giravoltar el cavall.

—Està bé, he caigut en la trampa! —va cridar el califa—. Ara, només he de demanar-te una cosa!

—De què es tracta? —va preguntar el xeic, cridant ell també.

—Que no expliquis a ningú com has aconseguit de fer-te amb el cavall!

—I per què no ho hauria de fer?

—Perquè un dia un home pot estar realment malalt, estès a la vora del camí, i, si la gent coneix el teu engany, potser passarà de llarg i no li donarà ajuda!

ANTHONY DE MELLO