Era de nit i estava ell tot sol. Va veure des de lluny les muralles d’una gran ciutat i s’hi va aproximar.

Quan era ja molt a prop, va sentir la gatzara, les rialles d’alegria i el so penetrant de la música.

Va trucar, i un dels guardes va obrir-lo. Va contemplar una casa de marbre amb unes sumptuoses columnates. A la gran sala de la festa, va veure ajagut en un llit de púrpura un jove amb els cabells coronats de roses vermelles i amb els llavis encesos pel vi. S’hi acostà, el va tocar a l’espatlla i li va dir:

—Per què portes aquesta vida?

I el jove es girà i, havent-lo reconegut, contestà:

—Jo era leprós i tu em vas guarir. I quina altra vida havia de portar?

Un xic més enllà va veure una dona amb la cara pintada i un vestit de colors cridaners. Els seus peus portaven calçats amb perles. Darrere seu, hi anava un jove amb el pas lent com d’un caçador.

La cara de la dona era bella talment com la d’un ídol i els ulls del jove brillaven, encesos de desig. I ell, tocant-lo en una mà, li va dir:

—Per què vas darrere d’aquesta dona i la mires amb aquests desitjos impurs?

El jove va girar-se i, havent-lo reconegut, digué:

—Jo era cec i tu vas tornar-me la vista. I amb quina altra mirada havia de mirar-la?

Ell va tocar el vestit de la dona, que li va dir:

—Vas perdonar-me tots els meus pecats, i aquest camí que segueixo és agradable...

Aleshores ell va sentir al seu cor una punxada de tristor i abandonà la ciutat. En sortir, va veure assegut en un banc un noi que plorava. S’hi va acostar, i acaronant els rínxols dels seus cabells, va dir-li:

—Per què plores?

El noi va aixecar els ulls per mirar-lo, i reconeixent- lo, digué:

—Jo estava mort, i tu em vas ressuscitar. Què més puc fer sinó plorar?

ÒSCAR WILDE