Aquest matí he tingut la impressió que Déu em parlava a través d’un infant. Ha vingut a veure’m un grup d’alumnes d’un determinat centre, acompanyats de la seva professora de religió. El centre es troba en un barri de forta immigració. Hi havia alumnes de diverses races. La professora, abans de reunir-me amb els alumnes, em parlà d’un d’ells molt en concret. Anomenem-lo Pau. Mai no va conèixer el seu pare; no se sap qui és. La seva mare va morir de forma sobtada fa poc. Pau s’ha quedat sense pares; no té avis, no té cap parent. Està acollit en un
centre de Càritas. Amb dotze anys, repeteix sovint:

—No tinc ningú! No tinc ningú...

A classe la professora els explicà que Déu és Pare i que ens estima com un Pare.

Pau preguntà:

—Aleshores, Déu m’estima també a mi com un Pare?

Davant la resposta afirmativa, es va quedar mirant fixament la professora i va exclamar:

—Aleshores, ja tinc algú!

En acabar la reunió amb el grup, em vaig avançar només a ell, perquè em volia parlar del seu baptisme. Vol rebre el baptisme per saber-se, amb tota
propietat, fill de Déu.

RICARD M . CARLES, CARD. EMÈRIT DE BARCELONA