Va passar a Berlín, durant la II Guerra Mundial, els darrers dies del setge dels aliats.

En un soterrani fosc un metge, com pot, sense cap mitjà, s’ocupa dels ferits que li porten. A una dona li ha d’extreure un tros de metralla, sense anestèsia, perquè no en queda. En tota l’operació la dona no fa ni un gemec.

—Quina fortalesa! —diu admirat el metge.

—No és pas fortalesa, és que no he volgut espantar el meu fill —respon la dona.

I assenyala amb una lleu indicació del cap un infant de tres anys que dorm plàcidament.

No era fortalesa, era una cosa encara més noble: amor de mare, amor que convertí una dona famolenca, feble i atemorida, en una dona forta, en una dona nova.

L’amor que ens ve de Déu ens pot fer “homes nous”. Per la resurrecció, Crist ens atorga la capacitat d’arribar a ser “homes nous”, amb uns nous sentiments i una nova moral, amb una nova forma de veure les coses i amb un nou compromís.