Avui, com qualsevol cap de família, m’ha tocat anar a una “gran superfície”, per tal de carregar la nevera.

Amb el carretó al davant, he anat posant-hi ampolles, paquets, sobres diversos, llaunes... fins que he arribat a caixa per pagar.

El dispositiu anava llegint el “codi de barres” dels diferents productes. Davant d’un paquet ha començat a xiular. No el reconeixia. Aleshores he pensat que jo sóc molt afortunat. Jo sí que tinc una identificació! Sóc persona i un ciutadà amb tots els drets i un DNI; he conegut els meus progenitors; tinc una llengua, un poble i una cultura; una família, una religió, una fe per expressar-la i, sobretot, un Pare que està en el cel i al meu costat.

Gràcies, Senyor: des del baptisme, tinc una identitat pròpia, un poble-família que és l’Església i uns germans que m’emparen, amb els quals formo la comunitat eclesial.
El codi per
sonal el porto imprès a la pell i gravat al cor, per això es difícil que desaparegui. Només em falta “viure d’una manera digna de la vocació que he rebut” (Ef 4, 1) i estar a l’altura de la dignitat que m’heu donat, Senyor.

PERE MAS, S.F.