Anava jo, trucant de porta en porta, pel camí de l’aldea, quan, de sobte, es presentà un carro en la llunyania com un somni magnífic. I jo em preguntava, meravellat, qui seria aquell rei de reis. Les meves esperances s’enfilaren cel amunt i vaig pensar que els meus dies dolents ja arribaven a terme. I vaig quedar-me esperant almoines espontànies, tresors escampats damunt la pols del camí.

La carrossa va aturar-se al costat meu. Em miràreu i baixàreu somrient. Vaig sentir que la felicitat, per fi, havia arribat a la meva vida. I de sobte, vós em vau allargar la mà tot dient: “¿Pots donarme alguna cosa?” ¡Oh, ves per on, quines sortides
té la vostra reialesa! Mira que un rei demanar almoina a un captaire!

Jo estava confós i no sabia què fer... Aleshores vaig treure lentament del meu sarró un petit gra de blat i us el vaig allargar.

Però quina sorpresa fou la meva, quan, a la tarda, en buidar el sarró, barrejat amb la misèria dels altres, hi vaig trobar un gra d’or!

Com vaig plorar d’amargura per no haver tingut la compassió de donar-vos tots els grans!

TAGORE