La seva família, sens dubte cristiana, devia viure en alguna vila dels voltants de Barcelona. En desplegar-se la persecució de l’emperador Dioclecià, i en arribar a la ciutat el seu prefecte Dacià, es va dir a si mateixa que, per defensar la seva fe, li havia de plantar cara, malgrat la tendra edat.

A la primera llum de l’albada surt de casa seva, que la tradició situa al Desert de Sarrià o potser on ara és santa Eulàlia de Provençana, en qualsevol cas lluny de les antigues muralles, i fa a peu aquesta llarga caminada, entre camps, torrents i cases de pagès.

Va de pressa per proclamar davant el sinistre Dacià:

“Sóc Eulàlia, serventa de Crist, rei de reis i Senyor de senyors.” Com que no hi ha més rei i senyor que el Cèsar ni més llei que l’autoritat civil, per fer-la apostatar es recorre a la persuasió, a amenaces, a assots i al poltre. Finalment, dins d’una bóta plena de ganivets la fan rodar per un carrer costerut, la “baixada” que avui porta el seu nom.

Ja morta, el seu cos s’exposa al peu d’una creu de terme, fora de les muralles (a la plaça del Padró?) i una nevada miraculosa vesteix la seva nuesa. L’enterren prop d’on en l’actualitat s’aixeca l’Arc de Triomf i amb el temps descansarà a la cripta de la Catedral. En el seu recorregut de màrtir, Eulàlia va santificar barri per barri la ciutat, que encara és seva en misteriosos perfums de verge que no podia callar la seva fe i que va caminar tot el que va caldre per proclamar-la ben fort.