Un fuster, un dia, es va posar a construir una escala. Va passar un veí i va veure el que feia i li va dir:

—Si em regalessis un petit esglaó, tu podries seguir pujant i a mi em serviria per escalfar-me a l’hivern.

El fuster es va gratar el cap i l’hi va donar. El veí, agraït, se n’anà tot content. Després en va venir un altre i li va explicar que, si li proporcionava uns quants esglaons, podria treballar i mantenir els seus fills. El fuster no va dir que no, i va regalar-li el que li havia demanat, cosa que va fer feliç i content aquell home. El fuster va continuar la seva tasca. Aleshores va passar per allí una pobra dona que li va demanar un tros de fusta, ja que li urgia arreglar la paret de casa seva per on entrava el vent i el fred. El fuster també va accedir-hi i aquella dona se’n va anar contenta i agraïda.

En van venir d’altres i el fuster a tots atenia i els obsequiava amb el que li demanaven. Aquell hivern era molt fred i la necessitat era molt gran i el fuster donava a tothom trossos de l’escala i la feien servir com a llenya per escalfar-se.
I deia:

—No ho entenc. La meva escala cada cop és més curta i jo, en canvi, veig més a prop el cel!

PREGÀRIA