Aquesta és la història de dues llavors amigues que havien caigut a la terra des de l’arbre. Estaven juntes, un mes de març, i eren parladores com els millors dels contes infantils.

La primera llavor va dir:

—Vull créixer, vull arrelar-me profundament en el sòl i treure els meus rebrots a través de la crosta de la terra. Vull desplegar els meus brots com les fulles verdes al vent que anuncien l’arribada de la primavera. Vull sentir l’escalfor del sol i la rosada del matí sobre les meves fulles.

I va créixer. I va esdevenir un gran arbre que fa ombra als vianants i dóna recer als ocells.

La segona llavor va dir:

—Tinc por. Si arrelo al sòl no sé què hi trobaré a la fosca. Si m’obro pas pel terra dur, puc fer-me mal, i si trec algun brot, un cargol se’l pot menjar. Per això crec que és millor esperar fins que no s’acabi el perill. I va esperar.

Una gallina que cercava menjar pel terra va trobar la llavor que no va voler soterrar-se i se la va cruspir.

HILDA MARIA ALANÍS

PREGÀRIA