“Hi havia una vegada un home que tenia com a únic pensament tenir or, fer-se amb tot l'or possible del món. Era un pensament obsessiu que li rosegava el cervell i el cor. No era capaç de pensar en res més, ni de concebre cap altre pensament, desitjar o voler cap altra cosa que no fos l'or. Quan passejava pels carrers de la ciutat contemplant aparadors, només veia les joieries o argenteries. No se n'adonava ni de la gent que passava, ni tenia ulls per contemplar les obres d'art, el cel blau o la meravella de jardins a la primavera. Només veia or, or, or...

Un dia no va poder resistir més; va entrar a una joieria i va començar a omplir-se les butxaques de collarets, perles, polseres, anells i prenedors d'or. Naturalment, quan es disposava sortir del comerç va ser detingut a l'acte pels vigilants del negoci. Els policies li van preguntar: “Però com podries pensar que sortiries amb la teva i escapar així per les bones amb tot el botí? La botiga era plena de gent i els vigilants t'estaven observant. -¿Possible? - va dir l'home sorprès -. No tenia ni la més mínima idea que hi havia gent a la botiga. Jo només hi veia l'or”.