LA NEU
Hi ha persones que sembla que han nascut grans. Que ens les imaginem sempre grans, com si no haguessin estat mai petites. És el que ens passa amb el pare Manyanet. Ningú no se l’imagina amb pantalons curts, elàstics i el mandró a les mans. O demanant el berenar. Ens l’imaginem sempre alt, madur i amb sotana. I gran. Pensem en ell quan ja era gran, quan ja era el “pare Manyanet”. I en això
anem errats perquè també va ser petit. I també li passaven coses. Com aquesta:
Havia nevat. Els carrers semblaven de cotó fluix i les muntanyes una cançó de Nadal de tan blanques. Manyanet va sortir al carrer. No ens sabem estar quiets quan el paisatge ens convida a sortir. És bonic sentir el sorollet de la neu en trepitjar, mirar endarrere i descobrir les nostres petjades fent paisatge damunt la neu. Són moments que no tenen importància el fred, ni el mal temps, ni el baf que fan les paraules i els respirs. Només és important el misteriós misteri de la neu. L’aigua tornada cristall. Josep Manyanet va sortir del poble sense adonarse’n. I quasi sense notar-ho es va enfonsar en la neu i no podia sortir-ne. El van trobar mig mort, gelat, petant de dents. Això el va marcar interiorment. Es va recordar de la Mare de Déu de Valldeflors, patrona del seu poble. I, de cop, va entendre que ella no va abandonar-lo aquell dia. Perquè a la Verge de Tremp també li agradava la neu. I aquell dia terrible i bonic ella era al seu poble.

FOC
És el cos de la llum. Gràcies al foc ens podem veure els uns als altres i explicar-nos les coses. Gràcies al foc de l’amor de Déu es va fer el món il·luminat. També, gràcies al foc, el pare Manyanet va sentir molt a la vora el dolor i va entendre els
qui pateixen. Va ser un dia d’hivern. Un grup de soldats havia arribat a Tremp i es van repartir per les cases. Semblaven plens de llei i de disciplina. I de fam. Es feien passar el fred a la vora del foc. I van escalfar oli per fer-se el menjar. Josep Manyanet ho mirava tot amb uns ulls d’infant que volen copsar-ho tot de cop. La paella amb l’oli es va vessar sense voler. I un bany de foc el va cremar de cap a peus. Cada tros cremat era de pell bullent que es separava del cos. Aquesta mossegada de foc va ser com una guspira de llum a l’ànima de Manyanet. Al costat
de la ferida de la pell i de la ferida del dolor va sortir-hi també la ferida de l’ànima que va predisposar-lo a estalviar el dolor als altres. Quan fos sacerdot. Perquè ser sacerdot és estalviar el dolor als altres bevent-lo a glopets. Si és necessari.

JUAN HUESO, S.F.