Una dona que es deia Irene havia posat la seva parada vora la platja. Havia triat un lloc tranquil, un xic apartat dels altres venedors. Damunt la taula no hi havia cap mercaderia. La gent passava indiferent per davant. Després d’una bona estona, uns nens, tocats de la curiositat, s’hi van acostar. 

—Venc pau —digué la venedora amb una rialla graciosa.

—Ens agradaria comprar-la, si no és gaire cara.

—Us la podeu emportar gratis —contestà Irene. Els infants se n’anaren, feliços, cadascú amb la seva part. 

La seva alegria va cridar l’atenció de tot el poble. Alguns adults feren cas als nens i també van anar a la venedora per adquirir la seva part de pau. Començaren a sentir-se en pau a dins del seu cor i a comunicar pau a tothom. Quan se’ls acabava la part tornaven a buscar-ne més. 

Els infants estaven d’allò mes feliços; no els calien joguines bèl·liques i s’entenien entre ells; mai no es barallaven i eren feliços. Els adults ja no tenien necessitat de tantes coses inútils que es compren als supermercats. 

Però els comerciants poderosos van tenir por que el negoci se n’anés en orris i van apel·lar a l’autoritat.

Van acusar Irene de no pagar impostos i d’estafar amb una mercaderia inexistent. Irene va haver de sortir de la ciutat a corre-cuita. Tots els veïns no van tardar gaire a barallar-se i a desconfiar els uns dels altres.