Un ateu caigué per un precipici i, mentre rodava avall, va poder agafar-se a la branca d’un petit arbre, i va quedar penjant a tres-cents metres de les roques del fons. Sabia que, en aquella situació, no podria resistir massa. Llavors li va venir una idea:

—Déu! —va cridar amb totes les seves forces.

Però sols va respondre-li el silenci.

—Déu! —va tornar a cridar—, si existeixes, salva’m, i et prometo que creuré en tu i que ensenyaré a creure a altres!

Més silenci... Però, tot d’una, una veu poderosa, que va anar ressonant per tot el congost, gairebé va fer-lo deixar anar de la branca on estava arrapat, a causa de l’ensurt, i digué:

—Això és el que diuen tots, quan els van malament les coses.

ANTHONY DE MELLO