Es diu Francesc i és pare de quatre fills. El més gran va néixer amb la síndrome de Down. Junt amb la seva esposa, fa 40 anys que ajuden “altres disminuïts” a través de dues institucions privades.

Durant una entrevista a Ràdio Barcelona, m’explicava:

—Cada diumenge, anant a missa, quan entrem a la parròquia, el meu fill, que té la síndrome de Down, s’atura davant la imatge del Sant Crist que hi ha a l’entrada. Se’l mira, s’està en silenci i resa. Ell és molt sensible als accidents d’aviació, de cotxe, etc. 

Després, jo li pregunto:
—Què li has dit, què li has demanat, al Senyor?

—Li he explicat els accidents que hi ha hagut i també he pregat pels nens que passen fam.

I jo li pregunto:

—I t’ha respost?

—No. Però m’ha picat l’ullet i m’ha somrigut.

—No pot ser! La imatge del Sant Crist és una talla de fusta. No t’ha pogut picar l’ullet ni somriure.

—Pare, tu, digues el que vulguis. Però el Sant Crist m’ha picat l’ullet i m’ha somrigut.

En la Revelació, principalment en Jesús, els més petits, els senzills, els humils, els que “són com infants”... són els predilectes.

Jesús diu: Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat als senzills tot això...

J. M. ALIMBAU