Al regne del cel, diu el Senyor, hi ha gent que li passa com a aquella formiga prudent que es despertà a la primavera de la vida i, molt seriosa, començà
a treballar.

Tenia por de la cruesa de l’hivern, perquè, mal que no n’havia viscut cap, li havien dit que aquesta estació era molt dura. Per això treballava per reunir gra de blat i civada i guardar-lo enganxat amb molla de pa, que tapava totes les escletxes del formiguer.

A l’últim racó encara hi pogué encabir una llavor de gira-sol que enganxà amb un xiclet, per si no li quedava prou molla.

Però arribà l’hivern i la formiga cercà aixopluc al niu, i no n’hi trobà. Tot era una enorme rebost sense cap espai lliure on habitar.

Al regne dels cels, diu el Senyor, de vegades passa una cosa semblant.
Hi ha joves que volen treure títols, matricularse a cursets, aprofitar beques d’estudi, aprendre anglès i alemany, reunir mitjans tècnics, viatjar per tots els països, degustar tots els plats...

Però arriba un dia que volen viure i descobrir el sentit de la vida. Volen compartir i crear noves vides amb la intenció d’enriquir-les amb tot el que han adquirit, però ja és massa tard. No hi ha lloc al seu interior per a trobar-se amb l’altre, ell o ella. No
els queda espai per a la tendresa, el simple amor que s’expressa amb un senzill “t’estimo.” Es queden sols, dins un món que ja parla un llenguatge diferent. I només els queda empastifar-se amb el propi avorriment i morir de fàstic.

P. J. YNARAJA DÍAZ