Una vegada hi havia un vigilant del foc. La tribu l’havia escollit per les seves qualitats: era valent, honest, sociable, i sabia, com per instint, la importància
que tenia el foc per a la tribu.

Dia rere dia mantenia el foc, escollint la llenya minuciosament, prevenint els dies de tempesta i aprofitant els de sol. Sabia quan havia de protegir-lo del vent o quan alimentar-lo amb llenya seca perquè no s’apagués. Sabia atiar-lo quan era necessari i sabia quan se li podia exigir més escalfor, avivant-lo amb troncs gruixuts.

Un dia es precipità, de sobte, un temporal horrible sobre aquell indret. El nostre amic gairebé abandonà el seu lloc però sabia que els altres depenien d’ell i se sobreposà al perill.

A la nit, quan, exhaust, tornà a la cabana, distingí, al capçal del llit, la llum vacil·lant d’una candela.

Damunt d’una pedra hi havia gravat aquest missatge: “Homenatge a qui fou capaç d’afrontar els vents i les tempestes i, malgrat això, continuà portant la torxa.”

No va descobrir mai d’on provenia aquell missatge, però des d’aleshores va saber que no estava sol. Algú vetllava per ell. Des d’aquell moment, mai més no sentí la temptació d’abandonar la seva tasca.

A la tribu li digueren: “Porta-torxa”, que en la seva llengua significa: “Home de foc.”

MICHEL DUFOUR