Al pare Manyanet li agradava de relacionar-se d’una manera familiar amb els alumnes dels col·legis fundats per ell. Conversava durant l’esbarjo, s’interessava pels seus problemes, preguntava sobre els seus familiars, els estudis...

Era un educador excel·lent i era de l’opinió que el tracte familiar és necessari per conèixer la persona i, en conseqüència, educar.

Ell tenia molt clar el retrat ideal del bon alumne. Deia que el bon alumne és exacte en la distribució del temps i puntual. Compleix el millor que sap les ordres dels professors i de les persones amb càrrecs directius. No discuteix ni es baralla amb els companys, sinó que exposa les raons amb moderació.

És aplicat a classe i a l’estudi. No perd el temps, perquè seria una llàstima no aprofitar les oportunitats d’aquesta etapa fonamental de la vida, per culpa de la peresa i la negligència. Fa els treballs o les tasques amb gran diligència i mai no molesta. En definitiva, té amor al treball.

Amb els companys és afable i col·laborador, però no permet al seu davant una paraula o una broma de mal gust.

Es dòcil i obedient als qui tenen autoritat, estima els professors i agraeix l’esforç que fan per educar-lo. Aquest amor i respecte és una prolongació del quart manament de la Llei de Déu: “Honraràs el pare i la mare.” Té un amor filial a Déu, el nostre Pare del cel; per això cultiva la pregària i rep els sagraments.

És pur de pensament i d’obra. Té cura dels llibres i del material, tant el particular
com el comú. No malbarata els diners, sinó que és estalviador. És polit en la forma de vestir, però sense vanitat.

És tracta d’un retrat engrescador, ¿no t’hi apuntes?