Faltaven tres dies per Nadal. Uns joves van parar-se davant l’església de la petita ciutat i amb un esprai van escriure a la paret: “¡Fora els estrangers! ¡Espanya per als espanyols!” Van apedregar les finestres d’una petita botiga pakistaní i després desaparegueren en la fosca. Ningú no havia vist res.

—Ja n’hi ha prou, marxem!

—Marxar? On anirem, després de tants treballs i penalitats? Què hi farem al nostre país?

—Almenys és la nostra pàtria. Europa cada dia està pitjor.

Era el diàleg entre els dos esposos estrangers. De sobte, ocorregué una cosa estranya. Es van obrir les portes de totes les botigues. Primer van sortir paquets de xocolata embolicats amb papers de regal i van marxar cap a Àfrica oriental. Després va fugir el cafè cap a Colòmbia i Brasil. Ja es feia de dia, quan les flors tancaren els pètals i emprengueren el vol cap a Colòmbia. Les joies i les pedres precioses, en petits avions, volaren cap a Àfrica. Cues interminables de cotxes, càmeres fotogràfiques i ordinadors cap al Japó.

De cop i volta se sentí un violent fragor i van caure de portes i finestres les fustes tropicals per anar-se’n als boscos de l’Amazònia. Pels carrers corrien rius de petroli i de benzina, adreçant-se cap a l’Orient Mitjà. L’alumini anava cap a Jamaica, el coure cap a Somàlia i Xile, una part de les peces de ferro i cautxú marxaven cap a Brasil. Tots els carrers feien llàstima, plens de fang i brutícia.

Acabà la terrible fugida just abans de la festa del Nadal. Aleshores va succeir un fet estany, del tot incomprensible.

Maria i Josep, amb l’infant Jesús, havien decidit quedar-se. Eren jueus. Precisament tres jueus.

—Nosaltres ens quedem —va dir Maria—, perquè si nosaltres marxem, ¿qui indicarà el camí de tornada? ¿qui mostrarà el camí vers la raó i la humanitat? ¿qui ensenyarà la solidaritat, la convivència i la pau?

ADAPTACIÓ D’UN CONTE ALEMANY