Després que l’àngel va marxar, jo vaig prendre la decisió d’anar a visitar la meva cosina Elisabet. Vaig prendre aquesta decisió perquè sabia que Elisabet era gran i potser necessitava algú per ajudar-la. El camí era llarg i de vegades es feia pesat, però l’estimació a la meva cosina em feia veure les coses amb alegria.

Per fi arribo a casa d’Elisabet. Crido des de la porta. Elisabet, de dins estant, reconeix de seguida la meva veu i surt corrents a donarme una abraçada. I, sense deixar-me ni obrir la boca, es posa a explicar-me:

—Maria, estimada, ara sí que sóc feliç! —I va continuar emocionada— Beneïda tu entre totes les dones i beneït el fruit del teu ventre... Mira tan bon punt he sentit la teva salutació, el meu fill ha saltat d’alegria en el meu si. Feliç tu que has cregut que s’acomplirà tot allò que el Senyor t’ha dit!

Després d’aquestes paraules, jo vaig esclatar d’alegria i vaig inventar una cançó que actualment és coneguda amb el nom de Magnificat.

I em vaig posar a treballar...

PREGÀRIA