Fa molt de temps hi havia un gran arbre que feia pomes. Un nen petit se l’estimava
molt i tots els dies jugava al voltant de la seva ombra. Ell estimava l’arbre i l’arbre
l’estimava a ell. El temps va passar i el nen es va fer gran i ja no jugava sota l’arbre.
Un dia el xicot va tornar, i va sentir que l’arbre li deia, tot trist:

—Que potser véns a jugar amb mi?

Però el xicot va contestar:

—Ja no sóc el nen d’abans que jugava sota els arbres. El que ara em fa falta són
joguines i no tinc diners per comprar-ne.

—Em sap greu, però no tinc diners.—va dir l’arbre...

— Et proposo que cullis les meves pomes i les venguis.

El noi es va sentir content. Va collir totes les pomes, les va vendre i l’arbre va
tornar a sentir-se feliç. Però el noi, un cop va tenir els diners, no va tornar i l’arbre es va tornar a quedar trist. Al cap d’un temps, el noi va tornar i l’arbre es va sentir
content. Li va preguntar:

—Que véns a jugar amb mi?

—No tinc temps per jugar. He de treballar per la meva família. Em fa falta una
casa per compartir-la amb la dona i els fills. Pots ajudar-me?

—Em sap greu, però no en tinc, de casa, però tu pots tallar les meves branques
i fer-te’n una.

El jove va tallar totes les branques i això tornà a fer feliç l’arbre. El jove no va
tornar més i l’arbre s’entristí i restà solitari.

Al cap de molts anys, va tornar el noi fet un home gran i l’arbre li va dir:

—Em sap greu, però ja no tinc res per donar-te, ni tan sols les pomes.

L’home li va respondre:

—No tinc dents per mossegar-les, ni forces per pujar... Ara ja sóc vell.

L’arbre, molt trist, li va dir:

—Realment, no et puc donar res...

L’únic que em resta són les meves arrels mortes.

I l’home contestà:

—Ara, l’única cosa que em fa falta es un lloc per descansar. Estic molt cansat de
tants anys...

—Bé, les velles arrels d’un arbre són el millor lloc per recolzar-s’hi i descansar.
Vine, seu amb mi i reposa.

I l’home va seure sota l’arbre i aquest, feliç i content, va somriure ple d’emoció.

PREGÀRIA