La Mercè era una nena com qualsevol altra, amb cara, nas i ulls. I la boca al seu lloc. I problemes com qualsevol altra. Avui, precisament, l’he acompanyada a casa seva i m’ha invitat a berenar. Ha marxat trista de l’escola perquè s’ha discutit amb una amiga. Tampoc no ha estat de sort en un examen i ha tingut una nota baixa. A més, la tutora l’ha renyada. La Mercè està molt nerviosa i m’ho ha explicat tot pel
camí. Ja arribem a casa seva. Davant la porta hi ha un arbre, com qualsevol altre, però la Mercè fa un gest com per treure’s alguna cosa del damunt i penjar-la en una branca. Miro l’arbre i no hi veig res. Quin misteri guarda la meva amiga?

La Mercè em presenta la seva família i, boja d’alegria, fa un petó a la seva mare i alça el seu germanet. Riu sorollosament, em quedo sorprès, no sembla la mateixa nena. Berenem i m’acompanya fins a la porta.

Abans d’acomiadar-nos, tinc curiositat per l’arbre:

—Què significa per a tu aquest arbre? —li pregunto

—Oh, és el meu arbre dels problemes. Sé que no puc evitar tenir problemes a la vida, però una cosa és segura: els problemes no són de casa, ni de la meva mare, ni dels germans. Abans d’entrar, els penjo a l’arbre fins l’endemà. Demà els tornaré a agafar. Però moltes vegades quan vull agafar-los, abans d’anar a l’escola, n’han desaparegut alguns; això vol dir que no eren tan importants.

PREGÀRIA