Un dia, anant pel desert, un viatger anglès va veure un àrab molt pensatiu assegut sota una palmera. Una mica més enllà reposaven els seus cavalls, carregats de caixes. El viatger comprengué que es tractava d’un mercader que anava a vendre joies, perfums i domassos a alguna ciutat veïna.

Feia molt de temps que no conversava amb ningú. S’apropà al mercader dient-li:

—Salut, amic! Sembles preocupat! Que et puc ajudar?

—Ai! —respongué l’àrab tristament— estic molt afligit perquè acabo de perdre la més preuada de les joies.

—Bah! —contestà el viatger anglès—. La pèrdua d’una joia no ha de representar gairebé res per un que porta tants tresors damunt els cavalls. No us serà difícil trobar-ne una altra.

—Una altra! Una altra! —respongué l’àrab—. És veu que no coneixeu quin valor té aquesta joia.

—De quina joia parleu, doncs? —preguntà el viatger.

—Era una joia com no n’hi ha cap més. Estava tallada en un tros de la pedra de la vida i havia estat feta en el taller del temps. L’adornaven vint-iquatre brillants, envoltats cadascun per uns altres seixanta més petits. Ja veieu quanta raó de dir que era una joia única en el món.

—Realment —digué el viatger— la vostra joia devia ser preciosa. Però, no creieu que amb diners se’n podria fer una d’igual?

—La joia perduda —digué l’àrab, pensatiu— era un dia, i un dia perdut no es pot tornar a trobar.

PREN-TE TEMPS, pàg. 117

PREGÀRIA