Hi havia una vegada una petita llavor. Era tossuda. Mai no havia pogut donar fruit. Però ella, malgrat tot, cada any demanava això al sembrador:

—Per què no em sembres com l’any passat, em regues una mica més i em fas morir? Ja veuràs com enguany donaré fruit.

El sembrador va fer-li cas, se la va emportar al camp i la va sembrar. Però vet aquí que els anys eren cada vegada més dolents per a la petita i tossuda llavor: la pluja no queia al seu temps, el fred tancava amb una crosta de gel la terra i la llavor no podia treure el caparró. I la llavor restava sota terra, sense esperança, fins a l’any vinent.

Passà el temps i el sembrador, en arribar l’estiu, tornava a agafar la llavor, la plegava, la netejava i la guardava al graner tot esperant la tardor.

Un dia, el sol va sortir més rialler que mai i, assegut al cap del tossal, va contemplar com la petita i tossuda llavor treia per damunt de la crosta de gel, primer un bracet, després un altre i finalment el seu capet rodó, i fins i tot estrenava un bonic vestit daurat...

Quan l’endemà el sembrador va anar a donar un tomb pel seu camp, va mirar en silenci aquella meravella i, tot eixugant-se unes llàgrimes, va donar gràcies al cel.

EXTRET DEL LLIBRE PREN-TE TEMPS, pàg. 45

PREGÀRIA