L’àngel Gabriel s’havia guardat per al final una altra notícia. Aquesta
nova no era sobre mi mateixa, però com si ho fos. Era sobre una
cosina meva que es deia Elisabet. Ella i jo ens estimàvem molt. En canvi,
ens veiem poc, perquè ella vivia lluny, a la muntanya. Elisabet estava
casada amb Zacaries i tots dos eren ja molt grans, haurien pogut
ser avis. Però no havien tingut cap fill i ara havien perdut fins les esperances
de poder-ne tenir. Així, Gabriel em va dir:

—Elisabet, la teva cosina, també ha de tenir un fill. La gent deia que
no en podia tenir, de fills; però per a Déu res no és impossible.

El Senyor sabia que aquesta nova em faria molt contenta, perquè
quan una persona n’estima una altra, cerca de donar-li aquelles coses
que sap que la faran més feliç. Elisabet també serà mare! Quina alegria!
Després de dir a l’àngel que el Senyor podia comptar amb mi,
aquest va desaparèixer. Ja us ho contaré el proper dia.