"Estem en una leproseria, paraula certament repel·lent i odiosa... hi ha homes que no fan res, ni se'ls fa res i que donen voltes al pati... Homes que viuen sols. Pitjor: estan abandonats. Per a ells, tot és ja silenci i nit."

Tot i això, un d'ells -només un- han mantingut els seus ulls clars. Saben somriure i, quan se li diu alguna cosa, dóna les gràcies. Un d'ells –només un– continua sent un home.

La religiosa que l'atén ha volgut conèixer la causa d'aquest miracle, cosa que el retenia a la vida. Ho vigila atentament.

I va veure que cada dia, per sobre de l'alt mur, apareixia una cara. Era un tros de cara de dona, de la mida d'un puny, que li somreia. L'home era allà, esperant rebre aquest somriure que era com el pa de la seva força i de la seva esperança... Ell li tornava el somriure i aquella cara desapareixia. Aleshores, l'home recomençava la seva espera fins l'endemà...

Quan la religiosa els va sorprendre, l'home va dir simplement: “És la meva dona”. I, després d'un silenci, va afegir: "Abans que ingressés aquí, ella em va cuidar d'amagat, utilitzant tot el que ha pogut trobar. Un bruixot li havia proporcionat una pomada. Ella m'ungia cada dia la cara, tret d'un petit tros, just per poder posar els seus llavis.

Tot va ser en va. Aleshores em va portar aquí i m'ha seguit. I quan cada dia la veig, m'adono que gràcies a ella estic viu”.