“El Senyor va decidir un dia crear l'home, és a dir, un ésser capaç de fer encara més bella la ja bella creació. A aquest anunci, els àngels es van agitar, no per gelosia de la nova criatura sinó per desconfiança cap a la nova obra, que a ells els semblava inconcebible i inactual.

Van prendre, doncs, una actitud crítica respecte al Senyor, gairebé tement que la gran fatiga de la creació hagués desposseït Déu de sentit comú i saviesa. Els àngels no aconseguien entendre un ésser que havia de participar del món inferior i del món superior. Un tros de temps incrustat a l'eternitat; la contradictòria coexistència del material amb allò espiritual.

Per tant, es va organitzar una assemblea. Es va preparar una mena d'ordre del dia, en la qual, considerant que allò espiritual no podia estar unit a allò material, intimaven el Creador a no portar a efecte aquell projecte.

L'ordre del dia va ser sotmesa a votació per unanimitat i un querubí es va encarregar de sotmetre-la a la consideració divina. El Senyor va llegir. Va rellegir. L'ordre del dia no tenia cap error, i revelava a la redacció un notable discerniment crític. Tot i això, el Senyor va mirar fixament l'àngel i li va dir amb fermesa: tot és just; tot és veritat; però allò que vull no és qüestió de filosofia. I de què aleshores? Pregunto el querubí. L'home va sentenciar seriós el Senyor, per a mi és qüestió de fe i confiança. Calla. Un instant després confirmo: la persona humana és qüestió de fe”. (Llegenda hindú)