Quan un nen jueu complia quaranta dies, que és un nombre important perquè significa temps de preparació, el nen era ofert a Déu. Com a senyal de pertinença a Déu, simbòlicament es sacrificava un xai o un parell de coloms segons els diners dels pares que ofereixen el fill. La mare donava el pit al nen al voltant d'uns 20 mesos. El pare tenia l'obligació d'atendre totes les necessitats del nen fins que complís sis anys. I no podia vendre'l com a esclau.

Els nens jugaven, però el temps de jocs durava poc, perquè de seguida eren enviats al camp a realitzar tasques agrícoles o a cuidar dels animals domèstics. Aquells que vivien en ciutats una mica més grans aprenien un ofici, que solia ser el del pare. El pare se'n ocupava principalment dels fills. La mare, el mateix amb les filles.

Als 13 anys, el nen era considerat major, quedava sotmès a la llei hebrea i havia d'acompanyar el seu pare a la sinagoga. Així ho va fer Jesús, tal com ens narra el capítol II de Lluc. Tot i que els nens i les nenes eren respectats, no tenien cap dret i només eren considerats en funció dels adults.