Era valencià. Als 20 anys professà a l'orde dels dominics i començà a ensenyar a les universitats més famoses: Barcelona i París. La seva vida era la ciència eclesiàstica, i malgrat tots els seus èxits, això li semblava poc. Aleshores, canvià la càtedra pel púlpit. Els reis el nomenaren conseller, i el cardenal Pedro de Luna el portà amb ell a Avinyó. Després de passar uns anys treballant amb el papa, Benet XIII li concedí permís per marxar a missions.

I aquí comença la seva veritable vida com a orador sagrat. L'ambient social estava molt enrevoltat: cismes, heretges, crisis polítiques, plagues mortals, terrores mil·lenaristes. Contra tot això arremeté Vicent. Recorregué Aragó, Catalunya, França, Itàlia i Suïssa. "Són increïbles les ocupacions que omplen la meva vida. A vegades he de predicar 2 i 3 vegades després de celebrar missa. Els sermons els he de preparar en els camins". Era la veu més autoritzada de la cristianitat i a la seva paraula afegia nombrosos miracles.