LA VOCACIÓ
És com una veu forta que se sent a dins. Una veu que convida a fer alguna cosa. Metge, enginyer, fuster, sacerdot. El que sigui, per servir el món. És un començar el camí.

Josep Manyanet, des de petit, tenia molt clar què volia ser, tenia una inclinació. Veia molts nens sense escola i molta gent sense esperança. Veia somriures trencats. Veia tristor, dolor i camins errats, amb bona o mala voluntat. Veia gent que es pensaven haver perdut Déu perquè no sabien veure’l. O perquè no volien. Havia de fer alguna cosa. Va anar al seminari —Barbastre, Lleida, la Seu d’Urgell— a créixer i fer més profunda la seva vida davant Déu i els homes. Estudiava, resava, treballava. I l’amor li rebentava l’ànima cada dia. I cada dia tenia més ganes d’arribar a ser sacerdot. Per poder fer el bé molt aviat. I aquest dia va ser el 9 d’abril de 1859.

Va viure al costat del bisbe Josep Caixal, fent de secretari. I predicant la Paraula de Déu. I repartint el perdó a tothom. Amb aquelles seves mans que semblaven de Crist. I que ho eren...

ELS INFANTS
Són els preferits de Déu. Un infant és una porta oberta a l’esperança, un terreny sense sembrar, un full en blanc. Per escriure-hi la Paraula de Déu. Com cal viure. El pare Manyanet pensava així. Pensava que l’educació era un dels mitjans principals per a millorar les famílies. I va començar a fundar col·legis.

Al principi, només quatre parets i moltes ganes de fer les coses ben fetes. Volia que, a través dels nens, el món fos un grup de mirades dirigides totes a una única cara. La cara de la pau. De la innocència. La cara de Jesús de Natzaret fet camí novament en cada família cristiana. Des d’aleshores, els col·legis del pare Manyanet volen fer el mateix, continuar la seva tasca, perquè les bones idees es tornin realitats. I perquè, enmig de tantes paraules mortes que es diuen al món, no es perdin les coses boniques.

JUAN HUESO, S.F.