La família López López i López era una família de cinc “estrelles.” En aquella casa només es conjugava el verb “tenir.” El senyor López, Don Basilio, cada dia es ficava al llit amb un pijama subjuntiu i aplicava el mode gramatical de l’optatiu:

—Si jo tingués... ¡Tant de bo tingui! ¿Qui tindria o qui tingués?...

Al matí, es llevava amb el raspall de dents de l’indicatiu:

—Tinc una casa de dos-cents metres, tinc un 16 vàlvules, tinc uns terrenys a la muntanya... Els fills no es poden pas queixar. Tenen de tot: una moto, equip d’esquí de marca, ordinador, vídeo, videojocs, mòbil... Però sobretot tenen un pare que té de tot, que té un grapat i mig de pasta!...

Tanmateix, els fills patien interiorment, trobaven a faltar la companyia del pare, no podien parlar sobre els problemes de l’edat... El pare no era mai a casa, enfeinat
com estava en els negocis. Un dia la nena, després de fer els deures, esperà fins altes hores de la nit per comunicar-li una bona notícia.

—Papa, ¿saps què? Ja m’han sortit al pit dues poncelles de rosa.

Amb la insensibilitat infinita de les xifres, Don Basilio ni s’immutà i de seguida anotà a l’agenda:

—Avui tinc dos xalets més, dues indústries en plena producció, cinc mil accions a borsa i, per si fos poc, dues poncelles de rosa al pit de la meva filla.

Don Basilio es movia com el peix a l’aigua en el món del tenir i del comprar. Quan el visitava algú, mostrava amb orgull els mobles, la vaixella, els aparells, les escriptures de darrera hora. Aquella casa semblava un hotel de cinc estrelles. Però, compte, que els fills no trenquessin un plat!

La seva dona, una vegada que el veié molt afligit, s’hi acostà per dir-li amb veu dolça:

—No et preocupis, em tens a mi, amor meu!

I ell va escriure ràpidament a la llibreta:

—No hi havia caigut! També tinc una dona, és a dir una altra nòmina, i a més una criada...

Un dia la seva filla, cansada d’estar sola i de tenir tantes coses, esperà fins la matinada. Quan arribà el pare esbufegant i conjugant el seu verb predilecte, va
replicar:

—Pare, me’n vaig a una comunitat religiosa per treballar amb els pobres. Tu, pare, ets el que tens; jo, en canvi, vull ser el que sóc. Així de senzill!

Don Basilio quedà garratibat, va perdre la verticalitat i s’ensorrà malgrat les cinc estrelles.

LORENZO PEDRERO