LA SAGRADA FAMÍLIA
Vivia a Natzaret. Jesús, Maria i Josep. O bé Josep, Maria i Jesús, que l’ordre dels factors no canvia el producte. Eren com la teva família i com la meva, només que millors. Amb el senyal de la presència de Déu. Van passar-la magra. Que si la feina.
Que si els preus cars. Que si la vivenda. Que com s‘està posant la vida. I Jesús que es va fent home i es mor de ganes d’acomplir la voluntat del Pare. Dia a dia, Jesús es trobava amb l’esperit joiós i ple de ganes de donar-se a conèixer en públic.

Alegre, generós, germà. Va aprendre juntament amb els seus pares a acceptar el sacrifici d’un petit grup. Va necessitar silenci per poder entendre l’arrel dels homes, per a aprofundir en les misèries humanes i trobar-hi Déu que no es veu. Estant tan a la vora i tan a la vista.

Sant Josep Manyanet va aprendre tot el seu saber de la vida de Natzaret. I va començar també la seva tasca. Va tenir la idea d’aixecar a Barcelona un temple dedicat a la Sagrada Família. Per recordar a tothom que una ciutat és com una gran família. Amb cor i tot. On Déu batega més fortament.

UN HOME BO
Estem al món de passada. La vida és un camí que arriba sempre a Déu. Quan hem acabat la nostra tasca. El més bonic és que a la fi hi ha sempre un Pare que ens espera amb els braços oberts. El pare Manyanet va ser un home bo, senzillament. Perquè Déu ho volia d’aquesta manera. I perquè va saber escoltar- lo. Ser bo vol dir que no s’han de deixar passar els dies sense fer res. Ser bo és fer-ho tot, fer totes les coses perquè en sortir d’un mateix arribin als altres.

Ser bo és senzillament ajuntar la set i l’aigua, la fam i el pa, el sol i el fred. Fer germans. Talment com el pare Manyanet, que va dir sí a Déu, com si res. Com el pare Manyanet que va saber arrelar en el cor de Déu. Unes arrels que van germinar a l’hora de la seva mort, el 17 de desembre del 1901. Aquest dia, el pare Manyanet va saltar a l’infinit i es va trobar amb la sorpresa de l’AMOR. Amb majúscula.

La bondat del pare Manyanet ha estat reconeguda oficialment per l’Església. Ens queden les seves petjades que no podem oblidar. I l’alegria que ens fa seguir-les. L’alegria que sentim en trepitjar una terra que ell ha marcat amb el seu camí.

JUAN HUESO, S.F.