L’ESCOLA
El primer dia d’escola va ser estrany. Tenia pessigolles a la panxa. Volia veure què hi passava. Ja era un homenet. Després, ja se sap. Passen els dies i l’escola es va fent nostra. Cada matí ens llevem pensant en les classes. “Mare, afanya’t, que són tres quarts de nou.” I cap allà. En Josep Manyanet era un bon estudiant. Es preocupava de saber-ho tot.

Dins del cap tenia un ocellet que li feia aprendre les coses ràpidament. Era treballador i no deixava res per l’endemà. Perquè l’endemà no sol arribar mai. Ja
que s’ha de fer, com més aviat millor! I ho feia. Es podrien explicar moltes coses de l’escola. El soroll, els llibres sota el braç, la motxila a l’esquena, els gols a l’hora del pati i les corredisses. I les ganes d’acabar el curs. I que comenci l’altre. I d’arribar a
ser home.


CONFIRMACIÓ
A catequesi li havien dit que rebria l’Esperit Sant. Que quan el van batejar era molt petit i els seus pares i padrins s’havien compromès en nom d’ell. I que ara ell havia de jugar-s’ho tot per Déu. Li van dir que l’Esperit Sant era com el vent i com el foc. Que el sentiria sense veure’l. Que restaria canviat per dins convertit en un altre. Aquella nit gairebé no va dormir. De content que estava i de ganes que arribés l’hora. El senyor bisbe el va confirmar, li va donar un copet a l’espatlla i el va animar.

Era a Barbastre el 30 de maig de 1849. L’Esperit es va tornar colom i vol. I el foc de Déu va il·luminar la seva vida. La idea de ser sacerdot es va fer més forta encara. Ja no estava sol. Era un membre més de l’Església del Senyor disposat a donar testimoni. Amb el Senyor a dins.

JUAN HUESO, S.F.