Una vegada un mico, una guineu i un conill vivien junts com bons amics. Durant el dia es divertien corrent pels camps i pernoctaven a la muntanya.

Amb aquesta harmonia passaren anys, però un dia el senyor del cel va sentir-ne parlar, i volent veure-ho personalment, es disfressà de vell rodamón i anà a visitar-los.

—He viatjat per valls i muntanyes, estic cansat i defalleixo. ¿Em podríeu donar alguna cosa per menjar? —va dir, asseient-se a reposar.

El mico sortí corrents a cercar fruits dels arbres. La guineu li oferí peixos del riu. El conill s’afanyà a donar voltes però no trobà res de profit. Un cop junts, el mico i la guineu es burlaven del conill i li deien:

—No vals per a res, inútil!

El conill estava trist i adolorit. Aleshores demanà al mico que anés a recollir un feix de llenya i a la guineu que encengués un bon foc. Immediatament s’adreçà a l’ancià rodamón:

—Menja’m, si et plau!

I tot llançant-se al foc s’oferí en holocaust.

Davant aquella escena, el vell rodamón sentí un agut dolor i plorà amargament. Llavors donà un cop al terra i exclamà:

—Tots mereixeu un premi, perquè heu estat acollidors i valents. No hi ha vencedors ni vençuts, però la prova d’amor del conill ha estat única.

I retornà la vida al conill, se l’emportà i l’assegué al seu costat en el palau de la lluna. 

I. ICHIRO OKUMURA. EL PLAER DE PREGAR