Un pare tenia dos fills. Un dia el més jove, de 18 anys, li va dir:

—Pare, necessito 10.000 €. Vull anar-me’n amb els meus amics. No, no facis aquest posat. Tu saps molt bé que si no me’ls dones, els trobaré en un altre lloc...

El pare va veure que no tenia cap altra sortida i amb una tendresa que feia trencar el cor va dir-li:

—Aquí les tens, fill meu: ja saps que tot el que és meu és teu, compte com les gastes.

El pare va començar a patir. A més, el fill gran li retreia contínuament la seva debilitat. Durant mesos no va rebre ni una trista notícia. Tenia por que en qualsevol moment el telefonessin per donar-li la nova fatal. El pare es consumia de remordiments i de dubtes:

—Ho hauré fet malament? L’he perdut d’aquesta manera tan senzilla, sense esbrinar a fons què li passava?

Mirava cada dia les notícies. Tenia malsons, no dormia... Un dia rebé una simple nota:

—M’han robat. Envia’m 10.000 € més.

El pare s’emocionà i va plorar d’angoixa. No s’ho va creure però almenys sabia que era viu...

Finalment, tornà el fill. L’abraçà i el cobrí de petons. Venia fet un nyap. Amb prou feines s’aguantava dret. Potser éren els símptomes de la droga.

—Escolta, no et veig bé. No pots continuar d’aquesta manera. Anirem al metge, al que vulguis, però hem de trobar una solució.

—Sí, pare, jo conec una granja per a toxicòmans.

El pare l’abraçà i li donà diners... Però quina fou la seva decepció en assabentar-se que no havia anat a la granja! El fill gran deixà anar un reguitzell d’insults i sortí de casa donant un cop de porta.

—Au, ja pots anar gastant en aquest degenerat els estalvis de les nostres suors! Que robi, com fan els de la seva mena, però que no ens xucli la sang!

El pare continuà pagant els metges, però van acabar-se els diners. El fill va anar sortint a poc a poc de la droga. No aguantava més els retrets del seu germà gran. Un dia, trist, però amb decisió, va dir al seu pare:

—Ho sento, pare, no et vull fer sofrir, però he d’anar-me’n. No tinguis por: me’n vaig a una granja.

He d’ajudar d’altres a sortir del pou on abans jo havia caigut...

ALFONSO FRANCIA