En un país llunyà hi havia un arbre que estimava molt un nen que es deia Robert. El nen també estimava l’arbre i tots dos eren feliços. Van passar els anys i en Robert es féu gran. Ja no visitava l’arbre amb tanta assiduïtat. L’arbre es posava trist. Un
dia en Robert es recordà de l’antiga amistat.

—Hola, Robert! Quina sorpresa de veure’t aquí! Acosta’t, menja de les meves fruites, reposa a l’ombra, enfila’t a les branques i juga...

—Ja sóc massa gran! Ara el que necessito són diners per cobrir els meus capricis.

—Em sap greu! De diners no en tinc, però agafa les meves pomes i ven-les.
L’arbre era feliç. Robert va trigar força temps a tornar. Finalment:

—Vine, Robert, com et va la vida?

—Estic amoïnat! Mira, vull anar-me’n de casa i necessito un pis. Pots donar-me un cop de mà?

—Jo només ocupo un espai al camp obert, però pots tallar-me les branques per fer fusta. I l’arbre era feliç. En Robert se n’anà... L’arbre l’enyorava. Finalment tornà a presentar-se:

—Robert, quina joia més gran! Ja has comprat el pis? T’hi trobes bé?

—Sí, però a l’hivern hi fa un fred que pela! Necessito llenya pel foc.

—No t’encaparris! Jo te la dono, agafa-la!

I l’arbre era feliç. Tot d’una desaparegué en Robert i l’arbre rumiava dintre seu:

—És estrany!... Què se n’haurà fet del Robert? Qui sap si encara podia haver fet més per ell?...

Fins que un dia a la tarda va tornar el Robert amb aire pesarós. A l’arbre li feu un salt el cor de l’emoció.

—Oh, quina joia! T’esperava! Vine, acosta’t! Puc ajudar-te en alguna cosa més?

—Estic fart d’aquesta vida. He donat tantes voltes... Només cerco un lloc tranquil on reposar. I l’arbre fou feliç.

L’ARBRE AMIC (AUDIOVISUAL). EDITORIAL CLARET