En un poblet una dona va quedar molt sorpresa en veure un desconegut, vestit de vint-i-un botó, que li demanava alguna cosa per menjar.

—Ho sento —va dir ella—, però ara mateix no tinc res per donar-li.

—No s’encaparri —respongué amb amabilitat el desconegut—. Porto una pedra d’escudella a la bossa: si vostè m’ho permet, la ficaré en una olla d’aigua bullent i en sortirà l’escudella més gustosa que mai es pugui imaginar.

A la dona li picà la curiositat, posà l’olla al foc i anà a explicar el secret a les veïnes. Quan l’aigua es posà a bullir, tot el veïnat ho sabia. El desconegut deixà caure la pedra dins l’aigua, en tastà una cullerada llepant-se els bigotis, i exclamà:

—Deliciosa! Només li caldrien unes quantes patates.

—Jo en tinc a la cuina! —va cridar una dona. I en uns minuts tenia a mà una gran plata de patates.

El desconegut tornà a tastar la calderada.

—Extraordinària! —i afegí amb parsimònia:

—Si tinguéssim uns trossos de carn, ens hi lleparíem els dits!

Una altra mestressa sortí com un llamp. El desconegut girà els ulls en blanc:

—Quina meravella! Amb quatre verdures seria perfecte, absolutament perfecte...

Una de les veïnes portà un cistell ple de cebes i pastanagues. El desconegut tornà a tastar el guisat, i amb un gest autoritari, va afegir:

—La sal! Hi falta sal!

—Aquí la té! —va dir la mestressa il·lusionada.

Va afegir una altra ordre:

—Porteu plats per a tothom!

Es van entaular tots a devorar l’esplèndid àpat. Tots eren feliços, xerraven pels descosits i reien mentre compartien el menjar. Enmig de la xerinola, el desconegut s’escapolí silenciosament, deixant com a record una miraculosa pedra d’escudella, que aquells vilatans podrien fer servir sempre que volguessin.

ANTHONY DE MELLO