Vora una platja tranquil·la, al costat d’un petit poble de pescadors, vivia un escriptor famós. Cada matí es passejava per la platja, contemplava les ones, el color de l’aigua, escoltava el so del mar, sentia una gran pau que l’ajudava a inspirarse, i a la tarda es quedava a casa per escriure la que havia de ser la seva “gran obra.”

Un dia, mentre caminava per la vora del mar, va veure una figura que semblava com si ballés. S’hi va acostar i es tractava d’un jove que recollia estrelles de mar i les tornava a l’aigua d’una en una.

—Hola! —li digué el jove amb una rialla i sense deixar la seva tasca.

—Per què fas això? —li preguntà l’escriptor tot ple de curiositat.

—No veus que ha baixat la marea i el sol brilla amb força? Si aquestes estrelles es queden aquí damunt la sorra, es moriran.

L’escriptor va pensar que la intenció era bona, però amb escepticisme i li va dir:

—Però, noi, hi ha milers i milers de platges repartides per tot el món. Hi ha d’haver cents de mils d’estrelles de mar damunt la sorra. Quina importància pot tenir això que fas?

El jove es mirà l’escriptor, va recollir una altra estrella i la llençà a l’aigua, mirà novament l’escriptor:

—Veus? Per a aquesta ja ho crec que té importància!

Aquella tarda l’escriptor no va escriure ni una línia. A la nit amb prou feines podia dormir. De bon matí, a la sortida del sol, se n’anà a la platja. El jove ja hi era, nedava vigorosament, però sortí a trobar-lo. Junts, sota el sol tendre del matí, sense dir-se res, es posaren a tornar estrelles al mar.

MICHEL DUFOUR