Diuen que no fa gaires anys hi hagué un seriós perill de conflicte mundial perquè ningú no en treia l’aigua clara a les reunions del Consell de Seguretat
de l’ONU. Eren tan llargues que no hi havia temps de discutir els temes urgents que es referien a l’equilibri mundial. A més, molts representants sortien enfadats a causa d’uns discursos que no acabaven mai.

En aquelles circumstàncies decidiren acudir al monarca més gran de l’estat més petit, perquè el seu prestigi era indiscutible: es tractava del sobirà del Vaticà.

El bon home acceptà l’encàrrec i primer anà d’observador a algunes sessions. Les seves conclusions foren aquestes:

—Primer: els felicito perquè tots vostès són persones de bona voluntat, però molts enraonen sense dir res. Alguns es limiten a repetir el que ha dit l’orador anterior, encara que amb altres paraules. Segon: d’altres no escolten els arguments dels seus col·legues i, a continuació, fan preguntes per assabentar-se del que s’acaba de dir. Tercer: les reunions són massa llargues i fan perdre el temps inútilment. Quart: vull subratllar la importància del moderador. Ell no ha d’expressar la seva opinió, sinó moderar el debat.

Després d’una intervenció tan assenyada, tots els representants van procurar adaptar-se a les recomanacions d’aquell gran savi. Va millorar l’ambient. Van entendre que de vegades és millor escoltar que parlar.

MICHEL DUFOUR