“Tracto d’esculpir una Mare de Déu; no sóc escultor, ho faig per afecció i com a entreteniment i esbarjo; la fusta és dura, les eines inadequades; em canso, perdo l’esperança, em venen ganes de llençar la fusta al foc.

Penso, Senyor, que la vida també és així. Quantes coses comencem sense saber com les acabarem! Sí, tota la història humana és així, com una escultura que a poc a poc va prenent forma.

Quants cops ens va donant la vida!, sovint dolorosos i cruels i de vegades sense sentit, però necessaris per fer-nos madurar i créixer.

Que reconegui, Senyor, la teva mà suau i paternal d’artista que va esculpint la meva vida.

Hi ha cops que no s’entenen, semblen sense sentit; d’altres arriben d’on menys t’ho esperes i fereixen profundament.

Fes que sigui fusta dòcil a les teves mans, que no fugi dels cops; sé que volen fer-me un objecte útil. Potser és la teva pròpia figura la que vols esculpir en mi”.

Mª EUGENIA CHÁVEZ TAPIA

PREGÀRIA