Dos homes, tots dos malalts, ocupaven la mateixa habitació d’un hospital. A un li permetien seure al llit totes les tardes, durant una hora, per ajudar a drenar el líquid dels pulmons. El seu llit estava a prop de l’única finestra de l’habitació.

L’altre malalt havia d’estar sempre panxa enlaire. Els dos xerraven durant hores. Parlaven de les seves famílies, de casa seva, de les seves feines. I cada tarda, quan el de vora la finestra podia seure i mirar a l’exterior, passava l’estona explicant tot el que veia al seu veí.

—Des d’aquí veig un parc amb un llac, els ànecs i els cignes neden mentre uns nens enlairen uns estels. Ara passen dos enamorats agafadets de la mà, entre flors i colors.

Una tarda calorosa d’estiu, l’home de la finestra va descriure una desfilada que estava passant. Un altre dia una altra cosa. L’altre malalt, immòbil en el seu llit, imaginava tot el que el seu company li descrivia.

Anaven passant els dies, les setmanes, amb l’alegria de les descripcions.

Un matí la infermera va entrar com sempre i es va trobar que el malalt del costat de la finestra havia mort. Es va entristir molt i va cridar la resta del personal perquè l’ajudessin a emportar-se el difunt.

Llavors, l’altre malalt va demanar si el podien canviar de llit i posar-lo al costat de la finestra. La infermera ho va fer de bon grat. Quan la infermera va sortir de l’habitació, l’home lentament i amb dificultat, va aconseguir incorporar-se, per poder mirar per la finestra, així podia tenir la joia de veure per ell mateix tot el que el seu company li havia explicat tantes vegades. Però va tenir una gran sorpresa: al davant, a l’altra banda no hi havia res més que una gran paret blanca.

L’home va preguntar a la infermera per què el seu company difunt li explicava coses tan meravelloses vistes des de la finestra. La infermera li va dir que aquell home era cec i mai no havia pogut veure ni la paret. Després va afegir:

—Potser el que volia era només animar-lo a vostè.

ANÒNIM

PREGÀRIA