Estava en Joan Manuel llegint un còmic, tranquil·lament, al seu jardí, quan va veure horroritzat que uns nens jugaven prop de la porta.

— Però què fan aquests nens! Poden tirar la pilota i fer-me malbé les flors!
Amb el que m’ha costat tenir-les tan boniques!

I va decidir aixecar un gran mur perquè ningú li malmetés les flors que
tant li agradaven.

Va passar un temps i en Joan Manuel va començar a trobar-se sol, per això va decidir agafar una escala per pujar a la paret i veure el que passava fora.

I es va emportar una gran sorpresa quan va veure que els altres veïns havien fet com ell. Havien construït un mur a les seves cases de manera que ningú no parlava amb ningú i ningú no es preocupava del que pogués passar als altres.

En Joan Manuel va començar a enderrocar el seu mur i amb les totxanes va construir un pont entre casa seva i la del veí. Molts es van sorprendre, però a poc a poc van entendre que no es podia viure d’aquesta manera, aïllats i solitaris.

I tots van anar fent el mateix, de tal manera que el poble es va dir des d’aleshores POBLEDEPONTS. I diuen els qui hi han estat que és el millor poble de la comarca, amb gent simpàtica i agradable. I solidaris amb tothom.

PREGÀRIA