En Lluís i la Maria viuen molt feliços amb els seus pares; s’estimen molt. El pare treballa en una fàbrica. El seu treball el cansa molt, però se sent satisfet quan pensa que el seu esforç és pel bé dels seus fills.

També la mare treballa, en un despatx. Cada dia matina per preparar l’esmorzar de la família i ho fa amb alegria; pensant en ells, encara que després hagi d’anar a treballar de pressa i corrent.

En Lluís i la Maria també treballen. Ho fan a l’escola, amb l’estudi i l’aplicació. Són bons alumnes. També els costa, sobretot ara que som a prop del final de curs. Quan pensen que en acabar les classes tornaran a casa per trobar-se amb els pares, se senten plens de joia i fan les tasques a gust.

Però un dia, en Lluís, en sortir de l’escola, en lloc d’anar cap a casa, es va quedar pel carrer jugant amb els amics. La seva mare el va cridar moltes vegades, però ell no en va fer cas. Finalment, el pare va haver d’anar-lo a buscar i en Lluís no va tenir més remei que anar cap a casa, però la seva tossuderia era tal, que es negava a sopar. Els seus pares i la seva germana, aquell dia, van sopar sense dir res. Estaven tristos pel comportament d’en Lluís i pensaven: què li hem fet perquè es porti així amb nosaltres? També en Lluís estava trist. Se sentia com lluny dels pares i de la germana.