Fa uns quants anys, vaig anar a Bariloche, al sud d’Argentina. Des d’allí, amb un vaixell petit, vaig viatjar cap a l’illa Victòria, un lloc privilegiat ple d’arbres de tots colors. Fent camí, em vaig plantar en un bosc de pins canadencs, gegants, magnífics. El sol restava tapat entre les altes branques i era difícil veure’l. La mirada es perdia abans d’arribar a les copes dels arbres i, de tant en tant, algun grup de turistes s'agafaven de les mans per saber quantes persones es necessitaven per poder abastar els troncs.

Em vaig aturar davant d’un arbre que havia crescut entre els gegants. La figura del seu tronc era diferent. Sortia de la base d’un pi, i havia fet una corba enorme fins a arribar a un petit forat on tocava el sol. Allà estenia les seves branques verdes, satisfet però desfigurat.

Vaig quedar bocabadat. La seva forma era lletja, però havia aconseguit el que volia: la llum.

Ningú no l’admirava, i més aviat semblava com si espatllés un paisatge meravellós d’arrogants pins que ignoraven la seva presència perquè es creien superiors. Però ell era allí i estava viu. I em va semblar feliç, perquè el que importa no és la forma sinó la vida.

Ara, després d’un temps, he tornat a recordar-ho. Penso que les persones hauríem de ser com ell. Sempre hi ha algú que pot semblar-nos insignificant, mig perdut en la selva de la vida, entre homes que caminen sense veure’l. O potser a la classe, o a casa. Però l’esforç de la lluita diària fa que trobi el sol que li pertoca, sense donar importància al que diguin o pensin. Perquè el que importa no és ser més o menys, sinó la llum, la recerca de Déu, la vida, l’honradesa de l’esforç.

I la meta, que està, justament, una mica més enllà dels troncs.