L’estiu ens agrada a tots. El sol joiós de cada dia es desperta amb una gran força. De vegades es passa i ens fa “suar la cansalada”. Avui he sortit a passejar i m’he trobat un camp ple d’espigues que groguegen i es mouen suaument, mogudes per l’aire, la brisa suau. És un espectacle. M’entretinc a mirar-ho. Aquestes dèbils espigues, demà seran pa, penso. I serviran per alimentar les persones. Però, tot això, com passa?

En primer lloc, un dia el pagès surt al camp i escampa la llavor, sembra el gra, després espera la pluja. El camperol ja no pot fer res més, només omplir el cor d’esperança. Així, doncs, el blat és esperança.

El gra, a poc a poc, va morint. Del seu interior surt el bri que arrela a la terra i s’alimenta d’ella. Des de fora no es veu res, tot sembla mort, però a poc a poc comença a créixer al camp una herba tendra i verda. Un gra es converteix en trenta o quaranta grans units i ferms, formen una espiga. Fins que arriba l’estiu i maduren del tot i es recullen per portar-los a la sitja. El que passa més endavant ja us ho explicaré un altre dia.